A Rabat, aquell gest va ser llegit com una amenaça directa. El 8 de novembre, l’Estat marroquí va respondre amb allò que millor coneix: la violència. El campament va ser arrasat, hi va haver morts, desenes de ferits i centenars de detencions. Els líders de la protesta van ser condemnats en judicis sense garanties, basats en confessions arrencades sota tortura. Quinze anys després, molts d’ells continuen entre reixes, i cap tribunal internacional no ha assumit la responsabilitat d’aquest crim col·lectiu. La veritat de Gdeim Izik segueix empresonada amb ells.

Però aquell campament va deixar una petja profunda. Diversos analistes el van anomenar “el vertader inici de la Primavera Àrab”. Abans que Tunísia encengués la metxa del 2011, un poble silenciat havia alçat la veu al Sàhara Occidental. I ho havia fet no només contra Rabat, sinó contra la indiferència còmplice d’una comunitat internacional que encara avui mira cap a una altra banda.

Quinze anys d’immobilisme i espoli

El temps ha passat, però l’essència del conflicte no s’ha mogut ni un pam. El Marroc continua ocupant il·legalment la major part del territori, mentre el poble sahrauí espera —i exigeix— un referèndum d’autodeterminació que l’ONU va prometre i mai ha garantit. El mur militar que divideix el país, les detencions arbitràries, la tortura i la censura formen part del paisatge quotidià.

Mentrestant, el negoci segueix creixent. Europa importa fosfats, peix, tomàquets i productes agrícoles provinents de territoris ocupats com si fossin marroquins. I aquest octubre, la Unió Europea i Rabat han anunciat un nou acord comercial que integra plenament productes sahrauís al règim preferencial europeu, ignorant deliberadament la jurisprudència que estableix que el Marroc no té sobirania sobre el Sàhara Occidental. No és un detall legal: és un acte de complicitat.

Brussel·les i Rabat signen contractes sobre terra robada, mentre la gent que hi viu no té ni veu ni vot. Aquest model d’espoli recorda els temps colonials, però ara es fa amb llums de neó, acords de lliure comerç i fotografies d’estrenes diplomàtiques.

La protesta canvia de lloc, però no de fons

Curiosament, quinze anys després, les protestes més visibles no arriben des de les haimes del desert, sinó des dels carrers del mateix Marroc. Joves de Casablanca, Rabat o Agadir surten aquests dies al carrer sota el nom de Gen Z 212 per denunciar la corrupció, la precarietat i la manca d’expectatives. La mort de vuit dones en un hospital públic ha estat només la gota que ha fet vessar un got ple d’indignació.

Aquestes protestes posen en evidència un règim que fa dècades que es ven al món com un model de modernitat i estabilitat, però que s’assenta sobre un sistema autoritari, desigual i profundament injust. És el mateix règim que reprimeix el poble sahrauí, que censura la premsa independent i que construeix la seva legitimitat sobre el silenci imposat.

La paradoxa és punyent: mentre a Rabat s’intenta maquillar una revolta juvenil amb promeses vagues, a El Aaiun la protesta continua prohibida. Un poble pot aixecar la veu, l’altre, no. Però tots dos saben que el problema neix del mateix lloc: el monopoli d’un poder que no escolta.

El dret a decidir, més viu que mai

Malgrat la repressió, l’autodeterminació no és un eco llunyà del passat. És un dret viu, reconegut per l’ONU i reafirmat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ha recordat reiteradament que el poble sahrauí és el subjecte sobirà sobre el seu territori i els seus recursos naturals. Però aquesta paraula —“autodeterminació”— s’ha convertit en un tabú diplomàtic: Europa prefereix no pronunciar-la per no molestar un soci estratègic com el Marroc.

Gdeim Izik ens recorda que els drets no s’atorguen, s’arranquen. Que la dignitat no s’administra des de Brussel·les, sinó que es construeix des del desert, des de les presons, des dels carrers on la gent continua resistint. I que mentre les grans potències facin de la injustícia una peça més del seu tauler geopolític, la lluita continuarà viva.

Europa, còmplice silenciosa

Quan la Unió Europea signa acords comercials sobre territori ocupat, quan evita pressionar Rabat perquè compleixi les resolucions internacionals, no és neutral: està prenent partit. Està dient que la lògica econòmica val més que el dret internacional, que els fosfats són més importants que la llibertat d’un poble.

Aquest silenci no és innocu. Legitima l’ocupació, perpetua la repressió i envia un missatge clar: “els vostres drets no interessen si no generen beneficis”. Però la història no és immutable. Cada aniversari de Gdeim Izik és també una advertència: els pobles que resisteixen no desapareixen.

La dignitat d’un poble

Avui, 10 d’octubre de 2025, no celebrem només un aniversari. Recordem la dignitat del poble sahrauí. Un crit que demana llibertat, justícia i autodeterminació. Un crit que interpel·la governs, institucions i ciutadania europea.

Perquè Gdeim Izik no va ser només un campament. Va ser un mirall. I en aquell mirall, quinze anys després, Europa continua veient la seva pròpia covardia reflectida.