Espa­nya va colo­nit­zar el Sàhara Occi­den­tal però va ser incapaç d’enten­dre la cul­tura i la idi­o­sincràsia del poble saharià. El va infra­va­lo­rar i el va depre­ciar fins al punt que quan a mei­tat dels sei­xanta l’Assem­blea Gene­ral de l’ONU va apro­var la reso­lució 1514, que donava llum verda a la rei­vin­di­cació de la des­co­lo­nit­zació, des de l’Espa­nya ofi­cial es va pro­moure la idea de par­tició del ter­ri­tori entre el Mar­roc i Mau­ritània. El nai­xe­ment del Front Poli­sa­rio, fora de l’àmbit del domini colo­nial, els va xafar els plans i, encara que Espa­nya va inten­tar arros­se­gar França i els Estats Units a les seves posi­ci­ons –fins al punt que Henry Kis­sin­ger va des­criure el poble saharià com 25.000 o 30.000 per­so­nes que no sabien on dor­mir– i ha fet de tot perquè el Sàhara no sigui inde­pen­dent, nosal­tres hem con­ti­nuat llui­tant. Fins avui, que hem de pun­tu­a­lit­zar que la reso­lució 2792 és del Con­sell de Segu­re­tat, que no és el mateix que fos de l’Assem­blea Gene­ral de l’ONU, en què hi par­ti­ci­pen tots els països: és la que repre­senta la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal i dona llum verda a les reso­lu­ci­ons que con­fir­men el dret a l’auto­de­ter­mi­nació del poble saharià. El Con­sell de Segu­re­tat és una ins­ti­tució exe­cu­tiva de l’ONU que, entre altres, està inte­grada per cinc mem­bres amb dret a veto i les seves deci­si­ons no reflec­tei­xen, necessària­ment, la volun­tat de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.

Si lle­gim la reso­lució 2797 de 31 d’octu­bre de 2025, publi­cada el dia que es com­plien cin­quanta anys de la invasió mili­tar mar­ro­quina, tro­ba­rem que pro­posa una solució basada en el pla d’auto­no­mia del Mar­roc del 2007, i remarca que es pot tirar enda­vant sem­pre que es garan­teixi l’auto­de­ter­mi­nació del poble saharià i aquesta sigui accep­tada per les dues parts, el Mar­roc i el Front Poli­sa­rio, que és el legítim repre­sen­tant del poble saharià. En aquest aspecte, hi ha mit­jans de comu­ni­cació i governs occi­den­tals, com el francès i l’espa­nyol, que han fil­trat una infor­mació interes­sada i han fet creure que l’única solució del con­flicte és una auto­no­mia sota la sobi­ra­nia mar­ro­quina. Aquesta és una lec­tura equi­vo­cada, ja que, en cap cas, l’auto­no­mia és la solució única i exclu­siva, i sabem que deter­mi­nats estats tre­ba­llen per lega­lit­zar inter­na­ci­o­nal­ment l’ocu­pació. Tal com va pun­tu­a­lit­zar el Poli­sa­rio el dia que es va publi­car la reso­lució, el Front no par­ti­ci­parà en cap nego­ci­ació que no garan­teixi el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, i pun­tu­a­lit­zem que la medi­ació de l’ONU només serà vàlida si està d’acord amb la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal i garan­teix el dret del poble saharià a la inde­pendència.

La pro­posta de l’auto­no­mia del Sàhara es va acce­le­rar amb la pri­mera pre­sidència de Trump, però el cert és que tant França com Espa­nya ja la pre­ve­ien fins i tot abans que el Mar­roc pre­sentés la idea. El 1992 Felipe González va rebre el pre­si­dent d’ales­ho­res, Moha­med Abde­la­ziz, per avi­sar-lo que Has­san II havia con­ver­tit la qüestió del Sàhara en l’ele­ment uni­fi­ca­dor del Mar­roc i, per estal­viar-se pro­ble­mes, li va pro­po­sar que els saha­ri­ans tro­bes­sin una sor­tida con­junta amb el Mar­roc. González ja par­lava d’auto­no­mia, que només és una manera de per­pe­tuar l’ocu­pació.

Sabem que la reso­lució del Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU no és bona, però con­ti­nu­a­rem llui­tant per una solució que ha d’arri­bar mit­jançant la nego­ci­ació. Cin­quanta anys després de la fugida d’Espa­nya del Sàhara, ningú ens pot dit que no hem fet de la resistència el nos­tre símbol d’iden­ti­tat.