El Sàhara Occidental és un dels 10 països més minats del món juntament amb Egipte, Iran, Iraq, Afganistan, Cambodja, Angola, Bòsnia-Hercegovina i Croàcia, entre altres. Segons diferents informacions i articles, entre 7 i 10 milions de mines antipersones rodegen un mur de 2.700 km, el segon més gran del món construït per l’home, que divideix el Sàhara Occidental en dos i separa milers de sahrauís de la seva terra i la seva família. Un gran bloc de sorra i pols en mig d’un gran desert, que actualment afecta sobretot a les comunitats més nòmades i ramaderes i que moltes sahrauís no coneixen per la perillositat de les mines.
El Marroc, a més de construir aquest gran mur durant anys, ha sembrat també un entramat de mines de tal magnitud que, dècades després dels acords de pau de 1991, encara es prenen la vida i la dignitat de moltes sahrauís. Però tot i la perillositat del terreny ni el govern de la RASD ni els organismes internacionals saben la xifra exacta de les mines que hi ha sembrades al territori. El Marroc no ha facilitat fins avui dia un informe que indiqui la quantitat de mines instal·lades, ni plànols de distribució, ni tècniques de col·locació…, que ajudin a la seva localització i posterior desactivació.
La majoria de les víctimes de les mines antipersones és la població civil, especialment dones i nens. Les mines no diferencien entre un soldat o una persona civil i estan actives en temps de guerra i temps de pau. Col·locar una mina pot costar 1,8 euros, però desactivar-la pot arribar fins a més de 700 euros. Es calcula que durant els últims 55 anys han causat probablement més morts i ferits que les armes nuclears i químiques.
Al Sàhara Occidental es fa difícil calcular el nombre exacte de víctimes a causa de les mines que rodegen el mur, sobretot en la part dels territoris ocupats pel Marroc. Tot i això, des de la seva creació, l’Associació Sahrauí de Víctimes de Mines (ASAVIM), ha fet l’esforç de comptabilitar més de 1750 supervivents a les explosions. Aquesta entitat va registrar 16 persones afectades per l’explosió de mines, només durant l’any 2019.
Per tal de combatre la perillositat i la mortaldat que generen les mines, i promoure el seu desmantellament, el 1997 el govern de Canadà va impulsar el Tractat d’Ottawa. El febrer de 2009 ha estat ratificat per 156 països, 2 l’han signat i 37 no en formen part, entre els quals es troba el Marroc.
El tractat preveu la destrucció de les mines emmagatzemades als arsenals dels exèrcits i estableix l’obligació de proporcionar assistència per al desminat, la prevenció d’accidents, la rehabilitació de les víctimes i la reintegració social i econòmica dels supervivents.
Tot i l’arsenal de mines que el Marroc té desplegat al voltant del mur i als territoris del Sàhara Occidental, com que no ha signat ni ratificat el tractat no té l’obligació de deixar-les d’utilitzar i tampoc es poden desactivar. Per la seva banda, el govern de la RASD si que ha ratificat el Tractat d’Ottawa i ha anat destruint progressivament el seu arsenal.
Col·lectius i organitzacions sahrauís, com la ASAVIM o la plataforma “Gritos contra el Muro”, continuen denunciant la perillositat d’aquests artefactes i reclamen que s’aturi la col·locació de més mines per part del Marroc i es posi en marxa el desmantellament dels milions de mines instal·lades al voltant del mur. És un pas més en la lluita de la causa sahrauí pel dret a l’autodeterminació del seu poble i a poder viure en pau i llibertat en la seva pròpia terra.
Origen: Mines al desert, el mur oblidat del Sàhara Occidental | Federació ACAPS